paral·lels cinematogràfics

Sovint la història del cinema té els seus espirals. Espirals que ens recorden periòdicament la importància de la mirada crítica que exerceix el cinematògraf. La mirada del cinematògraf és sovint molt propera a la nostra. Altres vegades fa de prisma, ens acosta l’aparent realitat tant a prop, que ens l’estampa directament contra la cara. Així mica en mica l’espiral de la història, de la vida mateixa, fa que les mirades siguin paral·leles. I el cinema no se n’escapa.

400coups

L’any 1959 François Truffaut feia servir el cinematògraf per parlar-nos d’un canvi social. Per fer un retrat cru i sincer del que ell observaba. En aquest cas clava una bofetada tan gran!

50 anys més tard Laurent Cantet corre per un camí paral·lel. Entre les murs (La clase). En aquest cas ell filma tal i com ho veu, des de dins, sense cap tipus de romanticisme narratiu. Cap concesió, el canvi és evident.

la-clase

 

També el cinematògraf serveix per atrapar el temps. Per guanyar-li la partida al temps. Al mateix temps, manipulant el temps fem creure a l’espectador allò que nosaltres volem que cregui. És a dir, el temps és flexible i alterable als nostres designis, oh! traició de la relitat, oh! grandesa del cinema!

Però com escapar de la memòria?

Arkadincover2

El gran O. Welles l’any 1955 amb una demostració total de la tècnica, doma el temps, la càmara, la percepció a la nostra conciència. Està demostrant que el cinema i la tècnica està al servei de la narració. Al mateix temps demostra però, que la realitat és inalterable i el pas del temps és ràpid.

785-1

L’any 2002, Aki Kaurismäki crea de nou Mr. Arkadin. Un antireflex de la figura d’Orson Welles. Demostra un cop més que el temps i el seu discurs és com el curs de l’aigua en un riu, no pot tornar enrere. Quin Mr. Arkadin ens proposa el Finlandès, però és que com ha canviat la percepció del món.

i és que roda al món i torna al born! i si entremig pots veure quatre excel·lents pel·lícules, millor!

v.o.s.c.

Ultimament i degut a la pressió mediàtica sobre la vida política del país, sembla ser que s’ha obert un tema de debat sobre la necessitat de doblar i/o subtitular les pel·lícules al català. Tal i com ens informa Vilaweb en aquest article, el doblatge dels films a la llengua castellana és degut a una llei de 1941 del govern de Franco per tal d’unificar criteris lingüístics. Ara sembla ser que la inmensa majoria de la gent del nostre país està alfabetitzada i per tant la lectura no seria un escull per tal de fer que l’art dels actors i intèrprets ens arribi en la seva pura essència. El doblatge ens acosta una versió un “cover” del treball d’interprets i directors. Així doncs la meva opinió no és la d’eliminar el doblatge, sinó de donar terreny a la subtitulació en català de les pel·lícules i material audiovisual de consum al nostre país.

A la pràctica i fóra del circuit comercial fa temps que la subtitulació és un problema resolt des de fa més temps. Els reproductors DivX han solucionat el problema amb els subtitols. Molt del software lliure per a reproducció audiovisual existent també ho ha fet. El cas més interessant seria el del reproductor BSPlayer, reproductor que ens deixa configurar el tamany, color i font del subtitols. En la seva versió de pagament també ens deixa escollir la ubicació dels subtitols.subeditor

Si volem respectar el fet creatiu, interpretatiu i contribuir a la conservació i respecte a les llengües, els subtitols acaben sent una de les millors solucions a la diversitat babeliana tan rica en la nostra espècie.

kim ki-duk

dream0

kim ki-duk és director de cinema. va neixer a corea del sud l’any 1960. sense massa soroll ni ressó mediàtic s’ha fet un lloc dins el panorama cinematogràfic internacional. el seu cinema té una forta càrrega sensorial. el bon gust, l’ambientació i una història a cavall entre la poesia i la més pura fantasia són les seves credencials.

a les nostres pantalles se l’ha conegut amb les pel·lícules “Primavera, verano, otoño, primavera” i “The Bow”. L’edició de moltes de les seves obres en DVD fan que la seva filmografia sigui accessible i reconeguda.

Enguany, kim ki-duk presenta la seva ultima obra: Dream. Segurament tardarà força a arribar a les nostres pantalles i s’hi estarà poc. Aprofiteu qualsevol ocasió per coneixer l’obra d’aquest mestre coreà.

atrapa el pez dorado

Títol: Atrapa el pez dorado | Autor: David Lynch |   Editorial: MondadoriCol·lecció: Literatura Mondadori  | |Preu: 17  € | Págines: 192 | Format: 177 x 177 mm. | Gènere: Assaig | Data de publicació: 3 d’Octubre 2008

David Lynch ens descobreix el seu món interior en aquest interessantíssim llibre. El procès creatiu. La meditació. El futur del cinema i les arts visuals. El pensament contemporani. Sens dubte un llibre interessant no només pels curiosos de la seva obra, sinó al públic cinèfil en general.

El llibre es desenvolupa a mode d’aforismes desenvolupats. Idees concretes i pensaments.

“A veces la gente se queja de que les cuesta entender una película, pero yo creo que entienden mucho más de lo que creen. Porque todos hemos sido bendecidos con la intucición: todos tenemos el don de intuir cosas.

Habrá quien diga que no entiende la música; pero la mayoría de las personas experimenta la música de manera emocional y estarían de acuerdo en que la música es una abstracción. No necesitas expresar la música en palabras: la escuchas.”

cinema després del cinema

David Lynch (USA, 1946) conegut sobretot per la sèrie Twin Peaks i el seu penúltim llargmetratge Mulholland Drive, estrenava l’any passat la película Inland Empire.

Amb aquesta nova entrega de quasibé 3 hores de durada, Lynch fa una demostració magistral de cinema. La filmació duta a terme de forma íntegra amb càmara digital. Un procès molt personal de filmació on s’inclou el treball previ d’improvisació amb la protagonista i l’absencia d’un guió predefinit. Lynch desgrana una història amb forma elíptica que recorda a Molloy de S. Beckett.

Després de molt de temps d’espera per poder gaudir d’aquesta pel·lícula, puc afirmar que entra de ple en el meu top ten. Lynch ensenya com traspassar les fronteres marcades pel mateix cinema. La construcció – deconstrucció de la trama. El procès de caracterització i escenificació de cada personatge. El tractament de l’escena, l’espai. Un cop més la maravellosa banda sonora composada per Angelo Badalamenti són les peces d’una película que a primer cop d’ull pot semblar criptica i sense sentit. Però que es desvela a si mateixa com un pur exercici de com he dit, com traspassar les fronteres del cinema.

Si l’heu vist i necessiteu un cop de mà o bé us fa mandra estar 3h davant la pantalla, aquí en teniu un resum

robert bresson

Robert Bresson (França, 25/09/1901- 18/12/1999) ha estat una de les “patums” del cinema europeu del segle XX. Tan admirat com desconegut, la seva obra, la major part filmada en blanc i negre, ha esdevingut una obra de culte i font d’inspiració.

Amb molt un total de 14 pel·lícules filmades entre 1943 i 1983 Robert Bresson va saber crear un llenguatge i una qualitat estètica única i incomparable.

Les seves obres toquen de prop els temes socials treballant molt a fons les qualitats piscològiques dels mateixos personatges. La seva manera de filmar amb uns plans que busquen la gestualitat, la simbologia d’una part per sobre d’un conjunt són els referents i leitmotiv.

Actualment gran part de la seva obra es pot adquirir en DVD als grans establiments i fins i tot una gran botiga de la Plaça de Catalunya a Barcelona les ha afegit a la seva col·lecció de cinema en DVD. És doncs un bon moment per disfrutar-lo.

Bresson també ens va deixar escrit un llibre d’aforismes extrets dels seus quadrens de filmació. Es titula “notas sobre el cinematógrafo” editat per l’editorial Árdora. Perquè aneu fent boca un parell de sentencies:

“Amagar les idees, però de manera que sigui possible trobar-les. La més important serà la més amagada.”

“El cinema sonor ha inventat el silenci.”